Tecnolecte futbolístic català

Com ja he comentat, avui és l’últim programa de la temporada i per acomiadar-nos farem un programa diferent. Potser pensareu que no té res a veure amb llibres, però vés a saber si d’aquí un temps ho pot ser, el tema és prou interessant com per editar-ho.

Avui ens visita a Ràdio Dos 84 un estudiant de 2n de batxillerat de l’IES Montsoriu d’Arbúcies, David Iglesias Masó. No es tracta de cap escriptor professional, de cap creador literari. Però això no vol pas dir que no li interessi la llengua. De fet, és una de les seves passions; l’altra, el futbol. I què passa quan s’intenta establir una vinculació entre llengua i futbol? Doncs pot passar el que li ha passat a en David: comences a estirar el fil de la llengua –inacabable–, a desgranar conceptes, i et trobes que has descobert una realitat regida per unes lleis –les de la llengua– i no et pots resistir a intentar entendre’n el seu funcionament, això és: ordenar-les, catalogar-les, classificar-les, relacionar-les. I d’aquí a fer-ne un estudi científic, un pas, però també molta distància recorreguda.

Tecnolecte futbolístic català és el títol del treball de recerca de David Iglesias. Un estudi que analitza els processos de formació del lèxic futbolístic català en l’àmbit del gol i la rematada, i la comparació amb els de nou llengües. En aquest treball s’estudia l’evolució del llenguatge futbolístic català al llarg del segle XX, s’elabora un glossari de termes futbolístics, es classifiquen els processos de formació de les paraules..., tot plegat inserit en el context històric.
Un estudi clar en els objectius, rigorós en el mètode, honest en els plantejaments. I molt ben escrit.

El treball ha estat premiat en la 10a edició dels premis Consell Social de la UdG (udg.edu). Com a conseqüència d’aquesta distinció, l’escriptor Josep M. Fonalleras, “des del seu sofà” al diari “Sport” (sport.es), qualificava l’assaig de “petita meravella”, d’“una delícia”. Hi estem d’acord. Per això avui n’hem volgut parlar amb el seu autor, David Iglesias Masó, a qui felicitem.
Desitgem que l’entrevista sigui del vostre interès.

Celebració del Hanami a les terres de l'Ebre

El racó del llibre, s’apunta a la iniciativa de l’Ebraesfera en la celebració de l’Hanami. La festa japonesa del cirerer en flor, aquest diumenge 29 de març.La nostra aportació és una bonica poesia dedicada aquest arbre pel poeta, Joan Maria Guach.

.

.

L’arbre dels infants

El cirerer florit
aixeca el cap enlaire,
l’aixeca ben amunt
per sobre les teulades,
vol veure els seus germans
com riuen i com canten.

El cirerer florit
porta perruca blanca,
per clenxa un raig de sol
que li aclareix les branques.

- Guaiteu, com riu el vell!-
murmura la quitxalla;
I esclaten en cançons,
I roden el bon arbre,
que si pel març és blanc
pel juny és com la grana.

I criden els infants
botant i fent gatzara:
- Cireres a ramells
càntirs i arracades,
les merles i els merlots
riuran a tes espatlles. –

I l’arbre dolçament,
espolsa ses flors blanques

Extret del llibre "Lectures d'infants"

Publicades sota la direcció de L'Associació de l'Ensenyança Catalana 1933

Per: Maria de l'Assumpció Pasqual i dibuixos de Lola Anglada

Joan Maria Guasch i Miró
Barcelona, 1878 - Barcelona, 1961
Poeta. La seva poesia parteix de l'èxtasi maragallià i recull l'experiència de la vida muntanyenca. Escriví èglogues, idil·lis, madrigals i evocà fades i goges, a la manera modernista. Publicà Poesies (1900), Joventut (1900), Pirinenques (1910), la seva obra més característica, Ofrena (1912), Branca florida (1923), Camí de la font (1930), La rosa dels cinc sentits (1937) i Amor i tardanies. El 1909 fou proclamat mestre en gai saber. La seva segona muller, Maria Montserrat Borrat, fundà amb la seva ajuda econòmica, a la postguerra, l'editorial Estel. Enciclopedia Catalana

100è joc literari

El blog Tens un racó dalt del món, arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d’una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjant l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.
L’entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats, cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o papers a les fulles, collia les prunes per ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.

Amb la foto, crec que us dono una bona pista del llibre.

Que disfruteu del joc.Molta sort a tots.

Edgar Allan Poe

El racó del llibre s’uneix al blog Hespèria amb la seva iniciativa de commemorar el bicentenari de l’escriptor Edgar Alan Poe. Seguint el tarannà del nostre blog , aportem el nostre granet de sorra amb la biografia

Edgar Allan Poe
Boston, 19 de gener de 1809 – Baltimore, 7 d’octubre de 1849

Poeta, narrador i crític literari nord-americà. És considerat el pare del conte de terror psicològic i dels relats curts del seu país. Va ser un precursor del relat detectivesc i de la literatura de ciència ficció i renovador de l'anomenada novel·la gòtica.

Va exercir una gran influència en la literatura simbolista, francesa, però la seva empremta arriba molt més lluny: se li deu a Poe tota la literatura de fantasmes victorians i, en major o menor mesura, autors com Kafka, Lovecraft, Borges, etc.
Va quedar orfe molt petit i va ser adoptat per la família Allan dels quals va agafar el cognom.

Entrà a l'exèrcit un parell de vegades al llarg de la seva vida —sempre per insolvència— i fou també cadet de l'acadèmia militar de West Point, d'on fou expulsat.

La seva vida sempre ha resultat llegendària, llegenda fomentada pel seu agent literari després de la seva mort, i, bé que resulta palès el seu grau d'alcoholisme, avui hi ha dubtes respecte a la tara mental que deien que patia.
.
Va començar escrivint poesia, Tamerlane and Other Poems (1827), volum molt influït pels romàntics, en especial Byron. A Al Aaraaf, Tamerlane and Minor Poems (1829) sembla que les influències sorgeixin de la lectura atenta de Milton i Moore. Al tercer recull, Poems (1831), hi ressonen Keats, Shelley i Coleridge.

Com a narrador, activitat que sembla que emprengué per obtenir diners als premis literaris convocats per publicacions periòdiques, començà amb Manuscript Found in a Bottle, i seguí amb altres obres, que podrien ésser classificades en: contes de mort (The Fall of the House of Usher); de perversió i delictes (The Murders in the Rue Morgue, que Carles Riba va traduir al català el primer decenni del s XX i aplegats en un volum del mateix títol); narracions de supervivència o ciència-ficció (Ligeia); i de fatalitat (Man of the Crowd).

El 1834 es casà amb la seva cosina Virgínia Clemm, de només tretze anys, i durant algun temps fou director d'importants publicacions de Richmond, Boston i Filadèlfia. També visqué a Nova York, amb la seva dona malalta de tuberculosi, i allà publicà el seu poema més important, The Raven (El Corb, 1845).

La mort de Virgínia, el gener de 1847, va afectar-lo molt, l'enfonsà en l'alcoholisme i la depressió, i va mantenir tumultuoses relacions amb altres dones. El juny de 1849 es publicà el seu darrer conte i, pòstumament, el 9 d'octubre de 1849, el darrer poema, Annabel Lee.

A part de poesia i contes, va escriure també una novel·la, Narrative of Arthur Gordon Pym(1838), un assaig filosòfic, Eureka(1848), i crítica literària i artística. Va destacar sobretot en el gènere del misteri i de l'horror.

Va morir a Baltimore (Maryland) el 7 d'octubre de 1849, víctima del "delirium tremens"((Psicosi tòxica associada quasi sempre a l'alcoholisme crònic).