Mans de fang

Francesca Aliern
Editorial: Cossetània Edicions
Edició març de 2010
Pàgines 221
Llengua catalana

La Manuela i la Carme són dues amigues que viuen en un poblet vora del riu Ebre. Es coneixen des que varen néixer i sempre han estat inseparables.

Les pàgines del llibre van desgranant la vida d’aquestes dues xiquetes i la seva família, també la forma de viure en els pobles petis i de poca industria i molta agricultura. Tots aquests fets es desenvolupen acabada la guerra civil espanyola on tothom té por de parlar i el que ho fa té molts problemes.

Anirem copsant els somnis de les dues nenes que és va fent dones durant la novel•la, les inquietuds, els desitjos no complerts, les alegries, les decepcions, seguint els dies de fang de la Manuela, diari on hi escriu tots els fets que li ocorren a la seva vida.

Un llibre tendre i a l’hora dur, però que enganxa des de la primera pàgina on diu:

“ Pels faixons palpissos que circumdaven la carretera, l’aigualera de la nit semblava una immensa extensió de gebre refulgent. La rosada s’havia gelat i el sol encara no tenia prou força per fondre aquella mena de llàgrimes platejades.
Puntuals com sempre, però, el grup de xiquets i xiquetes, amb el cos ben embolicat amb roba gruixuda, el cap cobert per un passamuntanyes de llana i el coll protegit per amples bufandes, avançaven via avall. Anaven asseguts damunt el seient de la bicicleta i pedalejaven amb la disciplina aconsellada.
Eren molt joves, de tretze a catorze anys, no en tenien més. Un mestre agosarat i que apostava fort perquè els alumnes amb capacitat pugessin fer estudis superiors, havia obrat el miracle. Els va preparar per passar amb èxit els cursos d’ingrés, primer i segon de batxillerat, i els va matricular a l’institut per tal d’examinar-se. Era una experiència que l’omplia de goig i satisfacció. Amb tot, de vegades el desencís el vencia. Era quan aconsellava a determinats pares que fessin estudiar als seus fills que eren força intel•ligents i podien accedir a un futur prometedor. Si la resposta familiar era una negativa carregada d’impotència i tristor, quasi sense paraules, només pensava que aquells temps ferotges es poden eternitzar. No tots els joves tenien bici, ni a casa els podien costejar llibres, ni classes particulars.

Les dos xiquetes, puntualment, eren allí, ajocades damunt l’herba que vorejava la carretera, tot absorbint sense plaer l’olor de la gebrada. Sempre al mateix lloc, tenint cura de no ser descobertes. La mare no calia que les cridés per anar a l’escola.”