Un xic de mi
Vaig aprendre a recitar quan encara no sabia llegir (més tard m’he assabentat que això és bo), com aquell qui diu en el bressol.
Les monges Carmelites del meu poble ja m’escollien per recitar poesies, que anava aprenent amb l’ajuda de la meva germana -més gran que jo- i que he guardat sempre més a la memòria. De joveneta, vaig fer teatre al poble amb el grup que hi havia, una experiència més que agradable que ens va fer molt bé a tots el qui el formaven.
Escriure... què voleu que us digui, un cert pudor em retenia, perquè hi ha molta gent que escriu i que escriu molt bé; però un bon dia algú em va llegir, un altre em va animar i jo... els vaig creure; i de sobte vaig tenir la necessitat de dir, de fer sortir enfora coses del meu petit món viscut que se m’havien acumulat i, amb metàfores o sense, les he anat desgranant.
Ara, de gran, he fet molts tallers amb diferents mestres de la poesia, cosa que m’ha complagut i ajudat molt. He participat en concursos literaris i n’he guanyats alguns, també se m’ha publicat en alguna revista i algun diari. Sovint sóc convidada a llegir els meus poemes o els d’altres autors. Últimament tinc el privilegi que en Josep, el meu home, m’acompanya al piano, cosa que agraeixo i estimo. Gràcies, mestre.
Carme Jordi
