El racó del llibre ha estat innactiu duran uns anys per raons personals. Ja és hora de tornar a posar el blog en marxa. Ara però, no estarà adjunt al programa de ràdio, nomes a temes literàris. El bloc està ober a totes aquelles persones que vulguin promocionar un llibre només caldra posar-se en contacte amb el correu del blog.




dijous, 3 de desembre de 2009

Cien años de soledad

Gabriel García Márquez
Introducció de Joaquin Marco
Editorial: Selecciones Austral (biblioteca d’Hostalric)
Edició: 1982
Pàgines: 448
Cien años de soledad és un llibre magnífic amb una fantasia desbordant i escrit amb una prosa preciosa i plena de frases fantàstiques. Una meravella amb el qual he gaudit molt llegint-lo.
El llibre parla de la família formada per l’Emiliano Buendia i l’Úrsula Iguaran, que tenen un piló de fills i nets. La fundació del poble de Macondo. Trobarem un poble que any rere any va creixen i és va innovant. Arriben noves tecnologies de l’època com ara el daguerreotip (l’aparell abans de càmera de fotos), el cinema i altres innovacions. L’arribada de la prostitució, empreses i fins i tot el ferrocarril. Aquest llibre encara que ja té uns quants anys i trobarem fets tant actuals com: guerres, desviació de fons públics, expropiació indeguda... També moltes creences i supersticions estranyes.
Hi ha una frase molt famosa del llibre sobre un fil de sang que surt d’un Aureliano quan és mort, i diu:
"Un hilo de sangre salió por debajo la puerta, atravesó la sala, salió a la calle, siguió en un curso directo por los andenes desparejos, descendió escalinatas i subió pretiles, pasó de largo por la calle de los Turcos, dobló una esquina a la derecha i otra a la izquierda, volteo en ángulo recto frente la casa de los Buendía, pasó por debajo la puerta cerrada, atravesó la sala de visitas pegado a las paredes para no manchar los tapices, siguió por la otra sala, eludió en una curva amplia la mesa del comedor, avanzó por el corredor de las begonias y pasó sin ser visto por debajo la silla de Amaranta que daba clases de aritmética a Aureliano José, se metió por el granero y apareció en la cocina dónde Úrsula se disponía a partir treinta y seis huevos para hacer una tortilla” la sang del fill va anar a trobar la mare per dir-li que havia mort, encara que a mi la que més em va agradar va ser: “Aunque en estas circunstancias, Aureliano y Fernanda no comparten la soledad, sinó que siguen viviendo cada uno la suya haciendo la limpieza de su cuarto respectivo, miestras la telaraña iba nevando los rosales, tapizando las vigas y acolchando las paredes”. Amb aquesta frase ens diu que la casa es va quedant plena de teranyines i brutícia, l'he trobada una definició preciosa. Un altre fet rellevant del llibre i que potser et destorba una mica la lectura és que en aquesta família tots els homes es diuen de nom Aureliano i José Aureliano, encara que per a mi no va ser inconvenient.

Recomano la seva lectura