Quim Monzó
Ed. Quaderns Crema.
Ed. Quaderns Crema.
.
Pep (El racó del llibre)
“Sens dubte, la virtut més remarcable d'aquesta oferta editorial és que ens permet veure el conjunt d'una obra de pes en la narrativa catalana d'aquest final de segle. Escriptor polèmic des dels seus escrits primers, en bona mesura perquè volgué trencar amb determinats estereotips del comportament creatiu: era innovador i s'entestà a practicar una literatura lluny dels transcendentalismes, però no per això buida d'un sentit que, tot seguint models coneguts, apareix gairebé sempre amagat darrere d'abillaments formals més aviat austers. Austeritat que no és precisament sinònim de pobresa, sobretot quan, com en el cas de Monzó, és el resultat d'un treball que vol essencialitzar formes i temes i, alhora, arribar sense dificultats als lectors. Un escriptor que, a més, ha tingut la gosadia de construir la columna vertebral de la seua proposta creativa a partir d'un gènere encara infravalorat en la literatura contemporània. I això malgrat exemples, que ell mateix ha recordat sovint, com Borges, Cortázar i Calders. No entenc per què hi ha encara qui dubta que parlar de narrativa breu contemporània és necessàriament parlar de Quim Monzó. Al costat dels contes de Rodoreda, dels de Calders i possiblement també dels de Sarsanedas i Moncada, aquests vuitanta-sis de Monzó mostren un escriptor que no només ha estat capaç de construir una obra valuosa, sinó que -el que és tan o més important- ha obert camins nous i ha permès que escriptors més joves es decidiren a explorar-los.” Informació extreta de: Vicent Alonso, "Els vuitanta-sis de Monzó", Caracters, núm. 8 (1999)
“Sens dubte, la virtut més remarcable d'aquesta oferta editorial és que ens permet veure el conjunt d'una obra de pes en la narrativa catalana d'aquest final de segle. Escriptor polèmic des dels seus escrits primers, en bona mesura perquè volgué trencar amb determinats estereotips del comportament creatiu: era innovador i s'entestà a practicar una literatura lluny dels transcendentalismes, però no per això buida d'un sentit que, tot seguint models coneguts, apareix gairebé sempre amagat darrere d'abillaments formals més aviat austers. Austeritat que no és precisament sinònim de pobresa, sobretot quan, com en el cas de Monzó, és el resultat d'un treball que vol essencialitzar formes i temes i, alhora, arribar sense dificultats als lectors. Un escriptor que, a més, ha tingut la gosadia de construir la columna vertebral de la seua proposta creativa a partir d'un gènere encara infravalorat en la literatura contemporània. I això malgrat exemples, que ell mateix ha recordat sovint, com Borges, Cortázar i Calders. No entenc per què hi ha encara qui dubta que parlar de narrativa breu contemporània és necessàriament parlar de Quim Monzó. Al costat dels contes de Rodoreda, dels de Calders i possiblement també dels de Sarsanedas i Moncada, aquests vuitanta-sis de Monzó mostren un escriptor que no només ha estat capaç de construir una obra valuosa, sinó que -el que és tan o més important- ha obert camins nous i ha permès que escriptors més joves es decidiren a explorar-los.” Informació extreta de: Vicent Alonso, "Els vuitanta-sis de Monzó", Caracters, núm. 8 (1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada