Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura.
Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d'altres, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys.
Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.
Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és, perquè no entenc el que veig".
Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d'altres, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys.
Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.
Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és, perquè no entenc el que veig".
2 comentaris:
sábado 25 de abril de 2009
Montserrat Roig…, y la última ola.
Dicen que por la noche, cuando la luz de la luna acaricia la superficie del mar, se crea un resplandor vestido de caricia femenina, que como un manto, envuelve el misterio como si fuera en “Tiempo de mujer”.
Un escritor de unos cuarenta años, sentado en la orilla, mira al opaco y sombrío horizonte, siempre lejos de la mirada, pero siempre cerca del alma.Dicen los poetas, -que entienden de emociones y sentimientos-, que la sombra proyectada de un cuerpo con una figura más o menos completa, que como una hada encantada aparece con el rostro sereno, plácido y sosegado, de una silueta con un aire progre, de mucha paz y envidiable quietud.
Montserrat Roig suele contar historias que encantan, durante siete días y siete noches, entreteniendo con un talento que es envidia de oradores y pensadores. Con palabras empapadas de Salvador Espriu, aquél que su maestro fue. Y con la paz que acompaña el silencio, para tomar en sueños de lo que no somos conscientes, como cuando dormimos, recordándola con el alma que es materia permeable y que no tiene peso ni medida.
Ella, nos dejó pronto, se fue lejos, pero sus palabras nos hacen permanecer despiertos,cerca de la mar y es como si soñáramos en almohadas de cristal.Dicen que es una sirena rebelde, una sirena como una flor recién desposada, sensible el gesto, la mirada sencilla, y con la forma de frivolidad que le acompaño como dicen que fue en vida.
Dicen que de los cielos baja acompañada por ángeles poetas que la escoltan, como si la acompañaran en un camino de yerba y empedrado, para entonces hablar con los escritores y hacer tertulia en las esquinas y recoletos de la mar. El mar o la mar, que más dá mientras sea mar.
Dicen que su sombra aparece en la última ola, la que hace el último recorrido cuando cae la noche iluminada, para dar color a las estrellas en el agua estampada.
Su voz moldeada y serena, suena como el sonido de una copa de cristal. Con el misterio encuentra la mirada, y nos lee sus novelas, las que ella escribió, que son narraciones y relatos bellísimos, resultando ser como el aire que nos hace vivir, porque hay historias que no siempre borra el olvido.
La olas van y vienen, llegan a la orilla antes de llegar y estrellarse contra la dura roca, y se recogen para volver otra vez a empezar, para dar reflejo, que como un espejo se plasma una imagen bella en el mar. Pero todos esperamos la última ola, la ola recién amanecida con la aurora, la ola ciega que no vé, para entrever un misterio convertido en maravillosos reflejos y centellos, que reflejan solo amor y afectos.
Y los que amamos las letras, los que abrazamos la pluma con pasión del amador. A veces, es hermoso ser escritor, a veces es maravilloso trazar las letras como si fueran notas en papel lo el pentagrama es a la música. Porque nos llena ese vacío que no tiene medida y que quizás no sea suficiente su extensión. No hay cipreses en el mar, no hay sepulcros en el mar, no hay añoranzas por las que llorar.
Dicen que la última ola desafía a los relojes que hacen tic-tac. Dicen que la
última ola, en su cresta, su espuma, son como letras empapadas de ingenio., su sonido es como el último réquiem que todos queremos escuchar, la dorada pena vestida de gala, donde Montse, conversa con los perdedores y los desdichados, aquellos de los que siempre obtuvo un compromiso afectivo con un pacto sellado por el corazón.
Dicen que por la noche, un escritor de unos cuarenta años, con los hombros encogidos por la humedad de la neblina, espera la última ola. Una ola que anhela y desea, porque es el momento del éxtasis y la fascinación, donde los ojos se miran fijamente al alma con complicidad y confianza de infinita esperanza. Sustentadas yá las miradas por la confianza, y donde las palabras se quedan para siempre en la memoria. Descansa Montse, que ya has llegado. Pues morir no es más que llegar a recordar lo que has amado.
Dicen que la última ola es la que enamora, como lo harían las sirenas.
Yo, Sergio Farras, a veces la espero, sentado con ansia de la desazón y la ilusión, a solas, a la orilla de la mar que es magia que arrebata el alma.
Hola Sergio,
Gracies pel comentari, és un escrit molt bonic.
Publica un comentari a l'entrada