El racó del llibre ha estat innactiu duran uns anys per raons personals. Ja és hora de tornar a posar el blog en marxa. Ara però, no estarà adjunt al programa de ràdio, nomes a temes literàris. El bloc està ober a totes aquelles persones que vulguin promocionar un llibre només caldra posar-se en contacte amb el correu del blog.




dijous, 29 d’octubre de 2009

La solitud dels nombres primers

Autor: Paolo Giordano
Editorial: Edicions 62
Edició: febrer de 2009
Llengua: catalana
Pàgines:309

En el cas d’en Mattia, la seva mare li va posar una gran responsabilitat, al haver de portar sempre al costat la seva germana bessona. La Michela, era una nena retardada i el seu comportament, que era normal per la seva capacitat mental, no era normal per la resta dels companys d’en Mattia . Això feia que tost els seus amics se’n riguessin ( La canalla poden se molt cruels sobre aquests temes). La mare, que va ser la responsable de l’actuació del fill, no li va perdonar el que va passar amb la seva germana. Escric una frase que a mi m’ ha arribat molt endins “El pare li diu al Mattia, dona la mà a la mare, i la mare és va posar la mà a la butxaca). Aquest gest no se li va oblidar mai. En Mattia i els seus pares, vivien a la mateixa casa, però la solitud que va patir d’infant el va marcar per tota la seva vida.
L’ Alice, filla única d’un ric advocat, aquest feia anar a l’Alice a prendre d’esquiar, la qual cosa li provocava molta por i fins i tot un accident. Aquesta va ser la raó que l’Alice fos anorèxica i que, ella i el seu pare, no es poguessin ni veure. Ella sempre va culpar al seu pare del accident que va patir esquiant.

En el institut es varen conèixer en Mattia i l’Alice i varen viure una amistat profunda i difícil, s’estimaven, però sempre hi havia alguna cosa que el separava, igual que els nombres primers.

En acabar el llibre he tingut una sensació de buidor i un malestar estrany, m’ ha deixat un regust que no se ven bé com explicar. L’ autor en escriure el llibre crec que en vol dir que la infantesa és complicada i que moltes vedades els pares n’hi se’n adonen. L’autor, ha agafat com a referència dos fets puntuals, encara que n’hi poden haver-n’hi d’altres que poden fer el mateix efecte o similar
En la meva forma d’entendre, l’autor vol fer veure al lector, que les relacions entre pares i fills, estan separades amb una línia molt fina i que qualsevol de les dues pars, quan la travessa, pot dur a conseqüències irreversibles en la vida familiar.
Ens parla també de les relacions entre adolescents, que hi ha fets que et marquen per tota la vida. Del lideratge de grups d’estudiants i la seva forma de viure.
Un llibre que no deixa indiferent i dona molt que pensar.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
jo he llegit el llibre i m'ha agradat molt. El recomano.

Neus

Rosa ha dit...

Hola Neus,
Gràcies pel comentari. És un llibre que fa pensar i no deixa indiferent, al menys és el que m'ha passat a mi.
Fins aviat