El racó del llibre ha estat innactiu duran uns anys per raons personals. Ja és hora de tornar a posar el blog en marxa. Ara però, no estarà adjunt al programa de ràdio, nomes a temes literàris. El bloc està ober a totes aquelles persones que vulguin promocionar un llibre només caldra posar-se en contacte amb el correu del blog.




dijous, 30 de juliol de 2009

Avui, un relat de producció pròpia

Hola amics del Racó del llibre. Com va la calor? Molta oi! Aquesta setmana hi trobeu un dels relats que he escrit en el curs d’escriptura que estic acabant. En aquests moments, per raons diverses, disposo de bastant temps lliure i em vaig entretenint en fer cosetes d’aquestes, per anant passant la vida, una mica ocupada i distreta. Potser sóc una mica atrevida a penjar el meu relat al blog. Però jo, soc així. Què hi farem. Espero que us agradi. Ah! perdoneu la meva redacció, em falta molt per escriure bé, sí, és que ho arribo a fer

El secret
Avui ha estat uns dels dies més tristos de la meva vida, encara que d’aquí pocs anys no ho recordaré. M’han diagnosticat l’Alzheime, una malaltia que de mica en mica se m’anirà menjant els records de tota una vida. Al començament serà molt dolorós per a mi ja que la memòria em funcionarà intermitentment i sembla que me’n adonaré. Després la família serà la que ho passarà malament, ja que tenir-me al costat i que ells siguin uns desconeguts per a mi, els resultarà terrible. Abans que això passi he de desvetllar un gran secret que he dut dins el meu cor i a la meva ànima.
Quan tenia quinze anys, una tarda d’estiu vaig anar a la riera, a rentar unes quantes peces de roba. En l’època que us parlo, era una cosa normal, a casa no hi havia aigua corrent. Vaig agafar un caminet a la vora dels uns horts que portava a la riera, estava ple de flor, roselles, campanetes, margarides, amb una flaire profunda i neta, que enamorava. Quan vaig arribar a la riera, em vaig posar en una de les pedres que hi havia en renglera per rentar. Davant meu hi havia l’aigua, clara, transparent, plena de peixos, que nedaven contens amunt i avall, el sol encara era alt i feia molta calor, el rau, rau de les granotes i els cants dels ocells se sentien de lluny. Tot plegat era tant bonic que em varen venir ganes d’incorporar-m’hi. Em vaig afanyar a rentar la roba i sense pensar-m’ho em vaig ficar a l’aigua. Quina delícia, la riera baixava profunda i fins i tot s’hi podia nedar, vaig gaudir d’allò més, nedant amunt i avall. De cop, una veu em diu
– Hola, ja fa estona que et contemplo-
Em vaig espantar molt, jo pensava que estava sola.
– Surt, surt-
Em va dir aquell home alt, fort i barbut i amb cara de poques amistats,
-Que passarem una bona estona tots dos-
Era tant gran el meu espant que tremolava com una fulla d’arbre, en un moment que semblava distret vaig sortir corrents, però em va atrapar darrera unes mates, vaig fer els possibles perquè em deixés anar; cosses, crits, fins i tot el vaig arribar a mossegar, però no hi havia res a fer, ell podia més que jo. Tot i cridant molt fort, ningú em va sentir. Quan semblava que passaria el que havia de passar, la meva mà va trobar un roc, no m’ho vaig pensar dos cops, el vaig agafar i amb totes les meves forces i li vaig esclafar al cap. Va fer un crit esfereïdor i em vaig trobar lliure dels seus braços, quin descans, vaig adonar-me’n del que havia fet en veure aquell home estès a la sorra, mort i amb el cap mix obert. Amb els ulls esbatanats i un tremolor que quasi no m’aguantava, em vaig carregar de sang freda i el vaig arrossegar fins l’aigua, perquè marxes, avall, avall, avall. Encara sembla que el veig surar de cara a l’aigua. Vaig arribar a casa, morta de por, blanca com la cera, tremolosa i plorant. De moment no em sortien les paraules. Ma mare, pobra dona, tota espantada em preguntava
-Què et passa noia, què et passa?-
Li vaig explicar com bonament vaig poder i ella va dir.
-Això no ho podem dir-ho a ningú, quan dic ningú, vull dir ni al teu pare, ni teus germans, seria la desgracia de la família, la gent del poble ens giraria la cara i els despatxarien de la feina, serà el nostre secret- em va dir.
L’ensurt va ser tant gran que vaig estar malalta mols dies, amb unes grans febrades i el cap una mica perdut, el metge del poble no entenia que em passava. I a mi, la gran culpabilitat que sentia, per haver-me banyat no em deixava viure, això és una cosa que mai me l’he poguda treure de sobre. Per aquesta raó no m’he banyat mai més. Desprès d’un temps varen saber que l’havien trobat riu avall, lluny del poble, que l’home era de un poble veí i es dedicava a violar noies, que de fet, el buscava la Guàrdia Civil, que la mort va ser per ofegament, no pel cop que li havia donat. Nosaltres dues callades com una tomba, patint, perquè ens podessin relacionar amb el mort. Un cop passat l’ensurt a casa no se’n va parlar mai més, com si no hagués passat res. La meva mare es va morir i el secret l’ he arrossegat jo sola durant mols anys. Us podeu imaginar el patiment i l’angunia tants anys arrossegant aquest secret. Em vaig casar i he tingut dos fills, de la meva vida no em puc queixar, però aquest afer m’ha fet viure amb el cor encongit i ple de culpabilitat tota la vida. Ara crec que és el moment de fer descansar la meva ànima. Espero que els meus fills no m’ho tingueu en compte, era molt jove i uns altres temps. Feu el que us sembli més convenient, seguir guardant el secret o dir-ho a les autoritats.
Aquest escrit el trobaran els meus fills dins el calaix d’un armari, quan jo ja no els conegui ni recordi que varen existir.

Rosa Artigas 7-6 2009