El racó del llibre ha estat innactiu duran uns anys per raons personals. Ja és hora de tornar a posar el blog en marxa. Ara però, no estarà adjunt al programa de ràdio, nomes a temes literàris. El bloc està ober a totes aquelles persones que vulguin promocionar un llibre només caldra posar-se en contacte amb el correu del blog.




dijous, 16 d’octubre de 2008

Salvador Espriu


Salvador Espriu i Castelló, va néixer al 1913 a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torres, un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia de notari, i Escolàstica Castelló i Molas, una dona tímida, discreta i molt religiosa.
A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'
Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.
El jove Salvador era un nen que se'l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l'
Escola Montessori i l'educació primària a l'Escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. Un dels llocs on anava a jugar era can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps, turó que es troba a llevant de la vila.
A principis de la
dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Però la cura de Salvador fou molt lenta, i va haver de passar molt temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau. Dos anys més tard el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.


Primeres obres
L'any
1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund coneixement que tenia de les escriptures.
L'octubre de
1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà, i també establí un llaç d'amistat molt fort amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquells moments la vida a la universitat estava molt animada ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República que es proclamà l'abril del 1931.
Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el dret. Aquesta passió el portà a escriure El doctor Rip, la seva primera novel·la en
català, publicada el febrer de 1931. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys de Mar. L'any 1932 va sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en l'Arenys del segle XIX. El 1970 fou portada al cinema, dirigida pel Vicent Lluch i interpretada per la Núria Espert i Francisco Rabal.
Un any més tard va participar en un creuer de quaranta-vuit dies per la
Mediterrània, organitzat per la universitat. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l'egiptologia.
El
1934 va publicar Aspectes, obra que va servir per aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l'Ateneu Arenyenc. Aquests anys, els estius i les vacances de Setmana Santa en lloc de realitzar-los a Arenys de Mar els passaven sobretot a Viladrau, poble on el seu pare havia comprat una finca per tenir cura de la seva salut.
L'any
1935 va publicar el llibre Miratge a Citera, que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el rodejava.


Guerra Civil
Amb l'esclat de la
Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment, però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn, l'any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi, creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar la matança. A més a més, l'any 1937 va morir Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amic al qual tenia molt d'afecte. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. Un mes després d'aquesta entrada va escriure la peça teatral Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, fet que és el que considerava que havia passat amb Catalunya i Espanya.
En aquella època en què molts
escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria "impossible rebre cap mena de reconeixement literari". A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort
Entre
1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia. L'obra és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia, però que transcorre com una representació de titelles en el mític "jardí dels cinc arbres", a la casa d'Arenys. La història d'Esther permet a Espriu establir un paral·lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català. L'obra va ser molt ben acceptada en els reduïts cercles de la cultura catalana.
Salvador Espriu va participar en la vida clandestina de la
literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les estades d'estiu a Arenys de Mar, que passava amb la família.

El
7 d'agost de 1950 la seva mare va morir de càncer, fet que va significar un cop molt fort per a l'escriptor, ja que l'estimava i admirava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d'Or. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

Poeta del poble
El
1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada del 1960 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard Salvat i al cantant Raimon. Tot i no intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que es demanava el suport dels intel·lectuals del país s'hi oferia, fins i tot en els moments més arriscats, com poden ser la Caputxinada del 9 de març de 1966 o la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries, cosa que va fer que li vigilessin la correspondència.

En el llibre
PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme va fer unes declaracions defensant la cooficialitat del català i el castellà, que va provocar crítiques dels sectors catalanistes més radicals. Ràpidament, intel·lectuals de tots els mitjans van sortir en defensa del poeta, que seguia essent considerat un mite tot i el restabliment de la democràcia.
Llavors va passar una època en què les creacions que feia eren per encàrrec. Així va escriure Per una vella i encerclada terra a instàncies de
Manuel Valls Gorina o Una altra Fedra, si us plau (1977) per petició de Núria Espert.
Després de ser ingressat unes quantes vegades, va morir la tarda del divendres 22 de febrer de 1985 a l'edat de 72 anys. La capella ardent s'instal·là al
Palau de la Generalitat de Catalunya. En un acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, que tant havia glossat en la seva obra.

Premis
Premi Lletra d'Or l'any 1956 per Final del laberint
Al
1971 rebé el Premi Montaigne.
Candidat al
Premi Nobel de Literatura el 1971 i el 1983.
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972).
El
1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982).
Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
Doctor honoris causa per la
Universitat de Tolosa de Languedoc.
El
1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X el Savi, guardó que rebutjà