Alfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l’esquerra de l’eixample, l’any 1961. De menut va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època). Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu.
Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots
Els seus textos han oscil·lat entre la creació literària, l'assaig acadèmic i el periodisme, tot renunciant a establir fronteres clares entre gèneres i disciplines. Durant uns quants anys visita zones conflictives del planeta i produeix un extens repertori d'articles de premsa. L'Àfrica, aquella part del món on li sembla que les penes i les alegries són més intenses, és al darrere de les obres Nelson Mandela, l'últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l'autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d'impressions recollides d'interlocutors africans. Precisament, Bosch és professor d'Història d'Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. En el terreny de la ficció, la novel.la L'Atles Furtiu (1998), que va merèixer el premi Sant Jordi, el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d'Azània (1996), però és a partir de la primera novel.la que la seva carrera literària agafa empenta. Escriu Àlia la Sublim (2000) , L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L'any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. La majoria dels seus llibres parteixen d'una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d'aventures, d'intriga i de descoberta viatgera.
Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots
Els seus textos han oscil·lat entre la creació literària, l'assaig acadèmic i el periodisme, tot renunciant a establir fronteres clares entre gèneres i disciplines. Durant uns quants anys visita zones conflictives del planeta i produeix un extens repertori d'articles de premsa. L'Àfrica, aquella part del món on li sembla que les penes i les alegries són més intenses, és al darrere de les obres Nelson Mandela, l'últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l'autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d'impressions recollides d'interlocutors africans. Precisament, Bosch és professor d'Història d'Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. En el terreny de la ficció, la novel.la L'Atles Furtiu (1998), que va merèixer el premi Sant Jordi, el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d'Azània (1996), però és a partir de la primera novel.la que la seva carrera literària agafa empenta. Escriu Àlia la Sublim (2000) , L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L'any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. La majoria dels seus llibres parteixen d'una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d'aventures, d'intriga i de descoberta viatgera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada